Somriure interior, somriure profund

Les coses simples poden ser molt poderoses. Els grans mestres de l’antiga Xina coneixien clarament els beneficis de riure, per això no és d’estranyar que en la seva pràctica de txi-kung incorporessin una meditació anomenada somriure interior. Es tracta d’una pràctica senzilla però de grans efectes que ens ajuda a relaxar el cos i la ment i a purificar i incrementar la nostra energia.

És un aspecte del txi-kung que per si sol ja és un exercici concret que es pot trobar ben explicat en textos i llibres, però l’hauríem d’interioritzar i aplicar-lo en cada instant, tant en la pràctica del tai-txi com en la vida diària.

Hi ha moments en els quals m’adono que estic practicant tai-txi i estic relaxat, concentrat, al meu centre... però en un moment donat somric. Primer somric perquè m’adono que no tenia el somriure interior. Ricard! Com pot ser que t’hagis descuidat el somriure interior? Després somric perquè m’adono que tot és més senzill, tot és més gran, tot és U. Finalment el somriure ja tan sols és interior, però el seu efecte s’expandeix de dins cap a fora. Ja no penso en la relaxació, em deixo portar, jugant amb l’energia. Ara no em concentro, ara noto, sóc conscient de mi. Noto com totes les cèl·lules s’obren i s’expandeixen i com l’energia augmenta el seu flux. Segueixo centrat a tan tien però el meu cor em guia. La ment s’aquieta, les tensions s’esvaeixen i, si hi ha dolor, aquest minora. Ostres, que n’és de diferent, quan practico amb el somriure interior! En aquests moments estic on vull estar, des d’on vull fer el meu camí.

I camino, m’agrada molt caminar, per la muntanya millor, però en el meu dia a dia també camino per la ciutat. Miro de ser conscient també quan camino, d’estar relaxat... Ai las! Ricard, que no somrius? I somric. De cop i volta un altre món s’obre davant meu. Em faig conscient de la meva existència. M’adono de les diferents tonalitats de verd dels arbres, com les fulles noves brillen més. Sento el cant dels ocells enmig de la ciutat. El soroll de la ciutat i la tensió de la gent no m’afecten, el meu somriure interior els repel·leix. Els edificis recuperen la seva bellesa (alguns, n’hi ha que no en tenen) i em mostren els seus detalls, ornaments, portalades. Ostres, que n’és de diferent, quan visc amb el somriure interior.

Així doncs, us animo a totes i a tots, tant quan practiqueu tai-txi com quan gaudiu de la vida, o millor encara, quan és més necessari: quan necessiteu recuperar la vida, que somrigueu. Un somriure que potser la persona del vostre costat ni veu, perquè és un somriure interior, però segur que el nota, potser amb la vostra mirada, ja que els ulls són el reflex de l’ànima, i quan somrieu profundament la vostra ànima reflecteix plenitud, i de ben segur que vosaltres i el vostre entorn ho notareu. I si veieu algú a qui li falta aquest somriure, oferiu-li, ara sí, un somriure d’orella a orella, que també va bé el somriure exterior.

«El valent que pot veure el que pot arribar a ser algun dia, acull el procés d’aprenentatge amb alegria, sabent que cada victòria sobre les seves dificultats l’apropa a ser un guerrer fet i dret. Aquesta visió de si mateix, i del seu coneixement interior, és l’alegria amagada. Ningú més pot saber el que ell sap de si mateix. Manté un secret que fa que el fet de ser un deixeble dedicat al seu potencial futur sigui un acte de feliç determinació.»

(fragment del llibre La Medicina de la Terra). 

 

Un somriure exterior i profund